dimarts, 14 de maig del 2013

T'estimo avi.


Tot va començar l’estiu del dos mil nou. Tu no et trobaves bé i et sortia sang de la mà sense que abans t’haguessis fet cap tall ni res semblant i les nostres alarmes internes van saltar davant l’alerta que aquí hi havia alguna cosa que no quadrava.

“Leucèmia: càncer de la sang o medul·la òssia caracteritzat per la multiplicació dels glòbuls blancs.” Era tot el que sabia sobre aquesta malaltia estudiada tantes vegades a classe de biologia; el que no sabia era el mal que comportava veure un dels teus familiars més estimats partir-la. El que dictaminava el metge no m’agradava gens. Encara no era l’hora que et separessis de la meva vida, encara et necessitava aquí al meu costat per fer-me riure, per jugar amb mi al dòmino quan estigués avorrida, per contestar-me en francès sabent que no en tinc ni idea del que em parles, veure’m compartir la vida amb algú, entre altres. El metge, com tots els altres en aquests i semblant aspectes al teu cas, deia que encara entenies per uns nou mesos més o menys; però no podrien, poden, ni podran compensar aquests cinc anys que porto sense tu, i els que em queden fins que desaparegui d’aquest món.

Durant aquests nou mesos que ens quedaven per estar al teu costat, vam decidir que fossin els millors de la teva vida. Dintre d’aquests mesos tu complies anys i eren els últims que passaríem tots junts. A casa fèiem com si no passés res davant teu, però la impotència anava per dintre. Vèiem dia a dia com t’anaves apagant com una espelma i ningú es feia a la idea que te’n aniries tan aviat de les nostres vides i que només hi romandries en fotografies plenes de records inoblidables que ens vas deixar.

El quinze de setembre del mateix any va ser el teu pitjor i últim dia. Els dies abans, anant a l’hospital per injectar-te glòbuls vermells, no van funcionar massa bé i vas acceptar que vingués a buscar-te l’ambulància (quan no la havies volgut mai) i això sí que era un clar avís que et trobaríem a faltar aviat.

No saps com et trobo a faltar ni saps el que t’arribo a estimar i les coses tan fantàstiques que ens quedaven per passar junts: tants aniversaris, entre altres reunions familiars. Vas ser, ets i seràs el millor avi que una néta pot desitjar tenir i ho donaria tot perquè estiguessis aquí.

T’estimo, Hilari Solans Planella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada