Ja fa una setmana que no sé res de tu i ha sigut la més horrorosa de la meva vida. Més que altres vegades perquè aquesta et tenia només allargant el braç i seguia sense arribar a tocar-te... Van passant les hores, els dies, les setmanes, els mesos i cada vegada et sento més i més lluny. Al principi no ho notava perquè parlàvem més sovint però ara tot ha canviat i cada dia que passa és com si un troç de mi també s'anés amb tu. La necessitat que tinc de tu és la mateixa que hi ha quan juntes dos imans de pols oposats: a una certa distància tenen temptativa d'acostar-se però mantenen les distàncies. En canvi, amb només una petita empenta, es junten tan ràpid que l'ull humà no és capaç de percebre-ho i es tornen inseparables gràcies a l'atracció mútua. I això és el que vull, no separar-me de tu en cap moment.
Sé que estàs esperant a que jo et parli perquè ets massa orgullós per donar el primer pas, d'aquí que em miris cada set minuts de rellotge la meva última connexió del WhatsApp. Saps? Tothom em pregunta què tens perque una persona com jo s'hagui fixat en una persona com tu i jo sempre els hi contesto el mateix: és perfecte dintre de la seva imperfecció.
Ja fa dos anys i sis mesos que et conec i no m'arrepenteixo de res del que he fet, pensat o dit perquè en aquells moments he reaccionat tal i com em sentia, perquè era feliç. Sempre dic que visc en una muntanya russa de sentiments que mai fa festa i no crec que algú digui el contrari. Tots estem formats de petites muntanyes russes i ho fem notar altres estàn eufòrics quan estem al punt més alt de la nostra particular muntanys i tristos quan hem baixat massa ràpid, precipitant-nos al buit i de cop i volta, l'atracció frena.
He de dir-te tantes coses... Però no avui, encara no és el moment. Avui només puc dir-te que "las huellas dactilares no se borran de las vidas que tocamos" i les teves empremtes són tatuatges a la meva pell.
